Nao há crise da que se poda fugir nem sair
há uma guerra e o futuro está por se escreber
saber falar línguas é poder distinguir
como falam os pobres e como os “rics”

y 'a pas crise dont on peut s'echapper
y'a une guerre, un futur à écrire
savoir les languages et pouvoir distinguer
comment parlent les pauvres et les riches

-----------------------------------------------------------

[CAT]
No hi ha crisi de la que es pugui fugir o sortir
hi ha una guerra i el futur encara no està escrit
saber parlar llengues és poder distinguir
com parlen els pobres i com els rics

[ESP]

No hay crisis de la que se pueda huir o salir
hay una guerra y el futuro aún se tiene que escribir
Saber hablar lenguas es poder distinguir
como hablan los ricos y como los ricos

[ENG]

There is no crisis that can be feld or left behind
There is a war and the future is still unwritten
To know how to speak languages is to be able to distinguish
How the poor speak, and the rich

Sona a verborrea del segle passat dir que “hi ha opressions estructurals que segueixen vigents, i això fa que continuin existint i perpetrant-se les desigualtats socials d'aquesta societat ”
S'ha aconseguit que la consciència de classe obrera s'hagi diluït? o sols és que la forma de referir-nos-hi ha quedat obsoleta i pràcticament ningú, tret d'uns pocs vells comunistes, s'interessi si és que ha de ser explicada amb aquesta vella retòrica?
És el fet de que puguem viatjar low cost style, estrenar mobles de l'IKEA, comprar un cotxe a 4 anys entre d'altres, el que ens ha distret i confós fins al punt de creure'ns certes bajanades?
I ara què? Ens deixem arrossegar pel reformisme dels nous partits? O per l'optimisme innocent i hippie de l'amor tot ho pot? O potser més realista i alineat a la nostra manera de fer, abracem el pessimisme-nihilista? Potser hi ha algo entremig, i suposo que en els nostres petits dia a dia als barris podem construir alguna forma diferent de relacionar-nos.

ENG
It sounds like verbal diarrhea of the past century to say that ‘there exists structural oppression that is still in force, and this perpetuates the social inequalities of this society’.
Has the dilution of working class conciousness been successfully achieved? Or is it just that referring to ourselves in such a manner has become obsolete, and practically no one apart from a few old communists are interested if it must be explained with this outdated rhetoric?
Is it the fact that we can travel on a low budget, use brand new IKEA furniture, or buy a car that’s 4 years old, amongst other things, that has distracted and confused us to the point of believing such nonsense?
So now what? Do we let ourselves be dragged along by the reformism of the new political parties? Or by the innocent, hippie-ish optimism that love can solve everything? Or maybe, more realistic and aligned with our way of being, we could embrace nihilist pessimism? Perhaps there is something in between, and I guess that in our day-to-day existence in our neighbourhoods we can construct a different way of relating to each other.