Quin sentit te si ho fem sense anims ni ilusió?
s'ens “Passen les hores, també els minuts i els segons”
No Deiem “lo divertit és al camí”?
pero com trobar els temps per asseure'ns-hi
pensar en tot i en res i dir:

No ens feiem un fart d'odiar obligacions i rutines?
Com és que després m'omplo un plat casi igual cada dia?
No odiavem el color d'aquestes cortines?
I deixant-les-hi estar sento que ens traïem
però el pitjor de tot és que se que ho sabiem

[ESP]
Que sentido tiene si lo hacemos sin ánimo ni ilusión?
Se nos "pasan las horas, también los minutos y los segundos"
No dijimos que "lo divertido estaba en el camino"?
Pero como encontrar tiempo para sentarse en él
pensar en todo y en nada, y decir:

No nos hartamos de odiar obligaciones y rutinas?
como es que luego me lleno un plato igual todos lo días?
No odiaba el color de estas cortinas?
Dejandolas ahí siento que nos traicionabamos
Y lo peor de todo es que se que lo sabiamos.

[ENG]
What is the point if we do it with no etnhusiasm?
As the hours, minutes and seconds pass us by
Did we not say that "the fun lies on the journey"?
But how to find time to reflect on it
and think of everything and nothing and say:

Didn't we tire of hating obligations and routines?
how is that iI fill my plate almost the same every day?
Didn't we hate the colour of those curtains?

Leaving them be, i feel that we betrayed ourselves.
And the worst of all, we knew it all along.

Quan t'has involucrat en assemblees, gestió d'ateneus o centre socials, projectes ,etc... sobretot si son molt intensius, incorporem un munt d'automatismes i difícilment hi ha temps per parar i fer balanç del que estem fent. Sembla com si a la màquina no se li pogués parar de fotre carbó, però es pot. S'ha de saber veure quan les coses s'apropen al límit i ja després, si és dona el cas, reprendre-les o aparcar-les. De lo contrari acabem en “queme” i en els bajons generalitzats.
No parlem només del punk, però si així fos vindria a dir que, tant el grup que només toca però que no se'l veu enlloc més i que quan fan gires demanen ajuda aquí i allà però quan els hi demanen ajuda passen de tot; als que estan fent barra o porta als concerts/festes però no volen assumir papers no tan agraïts o visibles com anar a les jornades de curro, neteja, cuinar els sopars o acollir a casa a la gent; als que són assistents/consumidors exigents, etc... els cal sortir de tenir un rol únic rol i crec fermament que és aquí quan el preu i l'esforç que suposen les coses es veu molt més clar.
Hi ha amor i altres vegades odi per Barcelona. Hi ha cops perque hi ha respostes i actes increïbles i d'altres no comprenem que la penya consideri la hòstia aquesta ciutat i el que hi passa, quan ens manquen tantes coses a nivell organitzatiu i està morta en tants altres sentits però suposo que això passa a tot arreu... Quan som nosaltres els que estem, de pas o durant un temps, a altres llocs i veiem com ho fan por ahi hem comentat entre bromes mil i una vegada allò de “nos llevan años de ventaja” sembla la hòstia.
Com diuen uns “venirse!”, que “falten mans i caps per lluitar al nostre costat”

ENG
When you’ve been involved in assemblies, the management of libraries or social centres, projects et cetera, especially if it's very intense, we tend to spend a lot of time on autopilot and there is hardly enough time to stop and make a balance between everything we are doing. It seems as though you can't stop the machine from guzzling coal, but you can. You have to be able to recognise when things are approaching the limit, and then carry on or give it a rest if necessary. Otherwise we end up feeling burnt out and generally depressed.
We're not just talking about punk, but if that were the case then it could apply to the band that just plays their set but is nowhere be seen anywhere else, and when they go on tour they're asking for help all over the place, but when they themselves are asked for help they don't do shit; those who work the bar or the door at gigs or festivals but don't want to take on the dirty, less visible jobs such as maintenance work, cleaning, cooking food or letting people crash at their houses; those that are demanding attendees or consumers, etc... They need to ditch the mindset of only having one unique role, and I firmly believe that it is here that the cost and effort that these things incur can be seen much more clearly.
There is love for Barcelona, but also hate sometimes. Because there are incredible responses and actions, but there are times when we don't understand how people can think that this city and what goes on in it is awesome when we are lacking so many things at an organisational level and it is dead in so many other senses, but I suppose that this happens everywhere... When we ourselves have been other places, either just passing through or for a good while, seen how they do things there, and commented a thousand and one times between jokes that 'they are years ahead of us', it is a great feeling.
As some say, "Come here! We need hands and heads to fight by our sides".